Escurció

Hola, pal viatge errant estic mol agraida que hagis posat al bloc d' la escola d'aduls el retrat del nostre profesor , Jordi. Comforme avia a provat el doctorat , axo es un orgull per la familia, amics, i per la nostra escola d'aduls de Monjos, des de aquí moltes felisitats Jordi.
Aprofito per dir-te si ens acompayaras a la escurci-ho de finals de curs at trobarem mol a falta a tu i als teus retrats es un recor, romio ve.

Una abraçada de una iaia del Penedés ................................N

el filòsof persona és doctor

Un aire fresc, modern es filtrava per les portes i finestres del temple del saber, una institució a la recerca de la veritat, de les argumentacions contundents. Un aire fresc i honest ha desafiat les lleis ràncies de la veritat, aquelles que amb arrogància deixen poc marge a les interpretacions.
L'aire ens ha dut una "moderna" visió de la vida, fonamentada en els persones, i en aquells que per més estudiosos mai van deixar de ser persones.


Un 20% d'aire fresc, aquesta ha arribat a ser la possessió, el component humà i esperitual més interessant a la vida.

Enhorabona Jordi, per la teva defensa i la teva història, pel teu aprenentatge, per mostrar-lo i per comunicar-lo, avui l'aire fresc i modern s'ha convertit en allò veritablement humà.

Felicitats!

El viatger errant.

quan les notícies encoratgen...

Caminava per un sender polsinós, m'havien dit que seguint-lo atravessaria el desert d'El Djouf.
Portava un pas lent, però constant, aixecava el cap buscant l'horitzó entre una boira de sorra que es situava constantment a uns dos o tres quilòmetres del meu pas. Sempre hi era, per això quasi sempre acabava decidint abaixar el cap avorrit de tanta monotonia i de tanta esperança frustrada. Amb el cap inclinat, la mirada queia cansada i durant una estona em mirava hipnòtic els peus, un i l'altre s'alternaven en la dura tasca de sostenir-me i avançar. A cada pas un polsim repetit de sorra rogenca s'aixecava, era la pols del camí. El camí que m'havia de portar fins a les humides conques del Níger, un lloc desitjat on descansar.

Mentres empaitava sense gaire ànim l'horitzó difus, vaig veure un arbre que amb valentia desafiava la cremor del sol. M'hi vaig acostar esperançat de poder respirar l'aire més fresc de la seva ombra, poder seure per un moment i descansar, l'horitzó sempre hi seria allà, fins que algún dia hi trobés l'escletxa que transportava directament al Níger, al descans.

Estirat sota el valent arbre i consumint pausadament l'aire fresc, mirava les fines i grises fulles que penjaven acalorades a les branques.

En una d'aquestes branques hi havia una llista penjada, vaig pensar que era una il·lusió, vaig tancar els ulls i els vaig tornar a obrir, era un mecanisme que em permetia desxifrar les autèntiques il·lusions d'allò que solament era estrany. En obrir els ulls la llista continuava allà penjada com una fulla més.

A la fulla hi havia una llista, una llista de noms, noms joves, els coneixia, els recordava. També hi havia uns nombres que delimitaven una estranya frontera: apte/no apte.

La llista deia que 8 alumnes de l'escola d'adults Fina Garcia Mateu havien aprovat l'examen.

Enhorabona! vaig pensar, quina bona notícia!- sabia que per a molts aquest també havia estat un camí pulsinós, dubtós-. Vaig percebre que el treball i la constància al final ens encoratgen, ens recompensen. Vaig tancar de nou els ulls i amb il·lusió vaig pensar en els meus amics, els professors de l'escola d'adults, el Jordi i la Montse,
-¡felicitats heu trobat l'escletxa d'ànim en l'horitzó-!.

El viatge errant.